No està escrit a les estrelles

Ja m'havia llegit aquest llibre altres cops anteriorment, però vaig decidir rellegir-me'l per tenir-lo fresc i perquè m'agrada repetir les bones lectures.

És un llibre que, encara que la trama és força simple, té molt de transfons i l'autor ha sabut combinar tot un conjunt d'idees que aporten molt a la història i ha sabut manejar uns personatges increïbles amb una prosa fantàstica. El que més m'agrada del llibre és que no és una la història està molt ben cuidada. Hi ha un munt de detalls que l'autor relaciona entre ells i que li donen un plus a la novel·la i que la fan única.

El llibre gira entorn de dos personatges principals, la Hazel i l'Augustus. La Hazel és una noia amb càncer que abans de conèixer en Gus al grup de suport de malalts de càncer estava molt deprimida. Més que deprimida, s'havia cansat de la vida. Vivia en un estat permanent de tristesa i s'estava tot el dia a casa, rellegint un i altre cop el seu llibre preferit -Una aflicció imperial- o mirant la televisió. Fins que va conèixer en Gus, el seu pol oposat. És un noi molt espontani, que va arribar a la seva vida amb l'alegria al cos i unes ganes increïbles d'aprofitar la vida, ja que feia poc que havia superat un càncer. Va portar a la vida de la Hazel la guspira i les ganes de viure, acompanyades d'una bona dosi d'amor. En la primera escena en que parlen els dos personatges ja es pot identificar el caràcter del noi. En Gus li demana si vol anar a casa seu i la Hazel accepta. Quan s'acomiaden a la nit, li torna a preguntar si vol quedar amb ell l'endemà. Ella li pregunta si no és molt precipitat, però en Gus li respon dient-li que ja ha de fer el sacrifici d'esperar-se tota la nit i part del matí. Té una forma de fer que fa notar al lector que és un noi que, a l'haver superat un càncer, és molt conscient del valor de la vida i dels privilegis dels quals disposa, i que creu que és millor aprofitar cada moment i exprimir la vida al màxim. El millor que li aporta en Gus a la Hazel és aquesta forma de pensar. Li encomana les seves ganes de viure.

Una de les parts que més m'agraden de la novel·la són els diàlegs entre en Gus i la Hazel. Cap dels dos té pèls a la llengua i disposen d'un humor característic que, personalment, m'encanta.

Cada escena de la novel·la és especial, però la meva preferida és la del pre-funeral d'en Gus. Com que ell és conscient de que és un malalt terminal i que li queda poc temps de vida decideix organitzar un funeral amb l'Isaac -el seu millor amic- i la Hazel per tal de planejar-ho tot i perquè pugui imaginar-se com serà el seu funeral, ja que evidentment no estarà allà per veure'l. És com un assaig del funeral, i fa preparar un discurs a l'Isaac i a la Hazel. Em quedo amb el de l'Isaac. Com que s'ha quedat cec, en el discurs confessa que quan en un futur uns científics li proposin d'utilitzar uns ulls robot ell els rebutjarà perquè no vol veure un món sense l'Augustus Waters. Per altra banda, una cosa que no m'agrada del llibre - probablement l'única- és el discurs de la Hazel i una de les frases més famoses del llibre <Hi ha infinits més grans que altres infinits>. La Hazel defensa aquesta idea dient que del 0 a l'1 hi ha una infinitat de nombres més gran que l'infinit que hi ha entre el 0 i el 0'1, i diu que la història entre ell i en Gus era un infinit molt gran. Pot semblar molt poètic, però a mi em sembla una frase posada amb calçador perquè els infinits no poden ser més grans els uns que els altres. Això voldria dit que ja són finits.

Personalment m'encanta aquesta novel·la i considero que és un dels meus llibres preferits. Té els ingredients de qualsevol bon llibre: no pots parar de llegir, està increïblement ben escrit i la història està molt ben elaborada. La història transmet molt, et fa pensar i t'ajuda a valorar més la teva condició i els privilegis dels quals disposes. És un llibre de 10.

Bruna Gabarró (4t d'ESO)